Martinica i Guyana: el pèndol de l’autonomia

Tret de http://aubachs.blogspot.com/2010/01/martinica-i-guyana-el-pendol-de.html
Els departaments d’outre-mer de la Martinica i Guyana han votat en referèndum per establir-se com a collectivités territoriales d’outre-mer, el que els atorgava un estatus singular tal i com estableix la constitució francesa (art. 74). Aquest estatus és el principal arranjament asimètric del sistema institucional francès, i atorgava a aquests dos territoris una autonomia més àmplia en el marc de l’estat francès.

Els resultats del referèndum però han estat negatius: en tots dos casos l’electorat ha preferit mantenir l’actual status de departaments amb un 70% de vots a Guyana i un 79% a Martinique. Sembla que la figura del departament està plenament en forma pels territoris de les excolònies franceses, ja que fa ara un any aproximadament la illa de Mayotte, l’única de l’arxipèleg de les Comoros que va votar en contra de la independència l’any 1975, va votar per establir-se com a departament número 101 de França. Les motivacions poden trobar-se en el fet que es prefereix un estatus jurídic que els apropi a la França metropolitana, en uns temps de crisi econòmica i inestabilitat política de l’entorn -sigui el Carib o l’Índic, i en el fet que són territoris que troben la seva viabilitat -econòmica i política- en la pertinença a un estat consolidat com el francès.

En tot cas, cal tenir en compte que el reconeixement com a col·lectivitats d’ultramar no era un pas cap a la secessió -no es regula cap exercici d’autodeterminació- sinó que els arranjaments tenen un objectiu principalment administratiu i d’eficiència, on el reconeixement a l’especifiticat es produeix en termes culturals -expressament recollit a la constitució- i amb l’exercici d’un paper legislatiu per adaptar normatives estatals a les particularitats d’aquests territoris. Un cop rebutjada aquesta possibilitat, el següent pas serà l’aprovació en un altre referèndum de la fusió dels diferents òrgans representatius d’aquests departaments que també tenen la consideració de regions, en un de sol (per fer-ho entenendor en el nostre context, són una mena de ‘comunitats autònomes uniprovincials’, i es proposarà ara de suprimir les ‘diputacions’).

Potser és la percepció doncs el que fa que la història actuï com un pèndol i calgui interpretar-ho com un rebuig a avançar en l’autonomia demostrant l’adhesió i voluntat de pertànyer a França, tal i com ha estat intepretat per part de la presidència de la República (veure notícia de Le Monde). Però és molt interessant veure com mentre en l’escenari de la descolonització, i motiu per la majoria de disposicions internacionals regulant el dret a l’autodeterminació, sembla que tendeixen a buscar l’aixpopluc de la integració en els estats de l’antiga metròpoli, els debats i les demandes secessionistes són justament al centre del debat polític en l’espai geogràfic d’aquestes metròpolis.